Repassant el Mi agut amb tres peces:
Els Picapedra, de Hanna-Barbera va ser una de les sèries animades més reeixides de la història de la televisió.
Fred Flintstone i Barney Rubble eren Pere Picapedra iPau Marbre. Reflectien la classe mitjana de la societat nord-americana amb les seves sortides al camp, barbacoes al jardí, partides de bitlles i un vehicle familiar. Les sofertes esposes, Betty i Vilma havien d’aguantar les idees de Pere i la complicitat obligatòria de Pau, d’on mai sortien bé.
Conegut tema de la pelicula de la “Blancaneus“, on els nans canten contents de tornada a casa…. recordeu ?
Es titula “Hei ho“. Vigileu que té el fa sostingut!
“Quan els Sants van marxant “, sovint referit com “Els Sants“, és un himne gospel nord-americà dins la música popular. Encara que es va originar com un cant espiritual, la gent avui en dia són més propensos a escoltar-lo interpretat per una banda de jazz. La cançó es confon de vegades amb una composició similar titulada “Quan els sants estan en marxa“ creada a partir de 1896 per Katharine Purvis (lletres) i James Milton Negre (música).
Al voltant de 1938 va ser l’any en què Armstrong la va llançar perquè fos descoberta i va aconseguir que perdés part del to apagat i trist que tenia en els seus orígens, per passar a tenir un ritme trepidant que la va fer molt atractiu per a les grans bandes de dixieland Jazz.
Un ús tradicional de la cançó és com una marxa fúnebre. En la tradició de la música funerària de Nova Orleans, Louisiana, sovint anomenat el “funeral de jazz“, mentre acompanyava el fèretre fins al cementiri, una banda tocava la cançó com un cant fúnebre. A la tornada de l’enterrament, la cançó canviava al familiar estil optimista “calent“ o “Dixieland“.